Filòsof del segon tema

Ludwig Josef Johann Wittgenstein 

26 d'abril de 1889, Viena - 29 d'abril de 1951, Cambridge Regne Unit va ser un filòsof austríac, nascut a Viena en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta, famós per les seves recerques sobre el llenguatge.

Va impartir docència a la càtedra de filosofia de la Universitat de Cambridge entre 1939 i 1947.[1] És famós per haver inspirat dos dels principals moviments filosòfics del segle XX: el positivisme lògic i la filosofia del llenguatge ordinari. Al llarg de la seva vida també va publicar la ressenya d'un llibre, un article, un diccionari per a nens, i el Tractatus Logico-Philosophicus (1921), de 75 pàgines.[2][3] El 1999, en una enquesta sobre els llibres de filosofia més rellevants, la seva obra pòstuma, Investigacions Filosòfiques (1953) ha estat considerada com el llibre més important de la filosofia del segle XX.

PRIMER PENSAMENT

El llenguatge és el límit del món, com sosté en el Tractatus, perquè les paraules són com un mapa o dibuix de la realitat. Hi ha la mateixa relació entre els fets i les coses que entre les diferents oracions que les expressen. Però el llenguatge és imperfecte, ja que permet afirmacions contra la lògica que són l'origen de la majoria de problemes en filosofia, per això cal perfeccionar-lo. Per fer-ho caldrà anar justament fora dels límits d'aquest llenguatge, a les coses que es mostren per intuïció o de manera mística, ja que no es pot buscar la fonamentació del llenguatge dins d'aquest.

SEGON PENSAMENT

Posteriorment, sobretot en les Investigacions, afirma que l'autèntic significat dels mots està en el seu ús (un corrent proper a la pragmàtica) i tota comunicació és, de fet, un joc de llenguatge, en el sentit que es dota d'un context ficcional amb regles el missatge perquè pugui ser entés pel receptor. Els filòsofs porten segles buscant l'essència de les paraules, suposant que aquesta existeix, però ell els anima a intentar explicar com s'usen els conceptes per resoldre problemes reals, ja que tot llenguatge és comunicació i la hipòtesi d'un llenguatge només privat, independent de la realitat, absurda.

El coneixement i la veritat

El coneixement està relacionat integrament amb la veritat. Podem afirmar que la veritat absoluta no existeix, aleshores podem dir que el coneixement absolut també és impossible, es a dir cap esser intel·ligent pot arribar assolir tot el coneixement existent.

Principalment el coneixement el podem obtenir de dues formes:

-Empíricament, és a dir mitjançant l’observació del món exterior mitjançant els sentits i a partir d’aquests ens podem crear conceptes.

-Racionalment, és a dir que el coneixement no depent dels nostres sentits ni del que aquests puguin percebre sinó de la nostre ment , del nostre pensament.

Personalment crec que el mètode més eficaç de obtenir coneixement és la fusió d’aquests dos mètodes.

Encara que ens basem en aquests dos mètodes per poder obtenir coneixement, ens hem de formular una qüestió: Com sabem que allò que sabem(a través de l’empirisme i el racionalisme) és vertader o fals?

És una pregunta difícil de respondre ja que com he dit abans podem afirmar que la veritat absoluta no existeix, és més i si ara ens centrem amb el coneixement que obtenim de forma empírica i experimental, com sabem que allò que percebem nosaltres es cert, perquè com ja sabem, cadascú percep les cosses de diferent manera.

Per tant és impossible de descriure d’una forma verídica el món exterior ja que cada persona el veu d’una manera diferent.