Autor: Max Silva Abbott | Fuente: Arbil.org El valor de la Verdad

Reflexión de Max Silva Abbott sobre el valor de la verdad y su relevancia en el mundo de la información.

El valor de la Verdad Desde el chisme ridículo hasta la noticia sensacionalista, desde el discurso político hasta prestigiosas informaciones científicas, la mentira pareciera campear hoy a sus anchas, al punto que tal vez actualmente se mienta como nunca antes en la historia humana. Y frente este panorama, varios consideran que seguir defendiendo el valor de la verdad parece ridículo, idealista o casi antediluviano. Sin embargo, el valor de la verdad es fundamental para cualquier sociedad y época, en atención a nuestra propia limitación como seres humanos. Esto se manifiesta, entre otras cosas, porque cada uno de nosotros es incapaz de saberlo o investigarlo todo; por eso se requiere la complementación mutua no sólo para satisfacer las necesidades más variadas, sino también para alcanzar (no inventar) el conocimiento entre todos. Dicho de otro modo, el creciente grado de especialización hace que unos y otros profundicen en las más diversas materias, en un proceso exponencial. Y a tanto ha llegado esto, que incluso cualquier área, por muy particular que sea, hoy resulta inabarcable para cualquiera. La consecuencia evidente es que cada uno sólo puede comprobar por sí mismo unos pocos conocimientos, los de su especialidad y otros de la vida cotidiana. Mas en el resto de los saberes (que constituyen la gran, pero gran mayoría), al ser imposible ratificarlos por nuestra cuenta (sea por no tener el tiempo, los conocimientos necesarios o sencillamente, ser materialmente inviable), nos vemos obligados a confiar en lo que otros nos dicen, de manera oral o escrita. En realidad, lo que estamos haciendo son actos de fe, esto es, dar por cierto algo que no podemos comprobar, en atención a la calidad o prestigio de la fuente de la cual emana. Esto resulta inevitable, porque en el fondo, cualquier conocimiento ha debido ‘pasar por alguien’, alguna o algunas personas han procesado esa información y la han transmitido, a veces hace mucho tiempo, como ocurre con los libros, al punto que en la mayoría de los casos ya no es posible dirigirse a ellos nuevamente. Esto significa que por fuerza tenemos que apoyarnos en lo que otros nos dicen. De lo contrario (esto es, si sólo confiáramos en lo que pudiéramos comprobar directamente), nuestros conocimientos serían ínfimos y la vida misma, un imposible. ¿Se imagina alguien qué pasaría si todo lo pusiéramos en duda permanentemente? Hasta los detalles más triviales se convertirían en un problema insoluble. Por eso es necesario confiar, se insiste, sobre todo en atención al prestigio de la fuente: porque lo dice tal o cual persona, especialista en el tema, o con ciertos estudios que lo hacen competente; aunque a decir verdad, también hay que creer en esa información que señala que se trata de un especialista o que posee esos estudios que nos dan confianza, porque como se ha dicho, es imposible comprobarlo todo. Pues bien, lo anterior demuestra que es imprescindible que se diga la verdad: literalmente es un asunto de vida o muerte, porque lo queramos o no, todos nos apoyamos en información ajena y actuamos de acuerdo a ella. Por tanto, como todo pasa por alguien, el valor de la verdad es esencial para que tomemos contacto con lo existente, para que no actuemos en el aire y en el fondo, para que no nos estrellemos contra la realidad. La idea principal senyalitzada en el text és la necessitat comuna de dir la veritat per tal de poder mantenir una convivència i assolir uns coneixements que no només seran de benefici propi sinó que permetrana tota la societat abançar i prosperar. El fet d'assolir la "veritat" més factible i aprovada per la majoria o per algú amb una certa repercusió social pels seus coneixements en la matèria, crea una veritat que  ens permet arribar a certes conclusions relacionant el que som capaços de percebre amb les idees que en tenim. Tot i que podríem pensar que per tant es crearien tantes veritats com persones hi ha, el fet de ser una veritt social fa que aquesta s'adapti a la visió global per talq ue la cooperació sigui més fàcil per poder aconseguir vens comuns. Ja que si tothom estigués constantment qüestionant cada afirmació que realitzés algú altre seriem incapaços de tenir una convivència tranquila encara que intervinguessin òrgans de govern o altres institucions.

L'ètica de la veritat

Dir la veritat hauria de ser una virtut política tan natural que no fos ni notícia quan un polític no ens enganya i, en vista de la sorpresa que ha provocat aquí i allà trobar-se amb un polític que practica l'ètica de la veritat, demostra l'excepcionalitat del discurs polític del president Artur Mas. He trobat molta gent d'aquí que em diuen que s'han quedat sorpresos en descobrir un president que no té doble llenguatge. Els prejudicis els havien ocultat la realitat d'aquest president, i cada dia veiem més com també els polítics espanyols i la premsa en general d'allà van acceptant que aquesta vegada “això va de veritat”.

Sospito que el greu error de Mariano Rajoy de no voler ni parlar del pacte fiscal s'explica per la convicció que el president Artur Mas anava a la Moncloa a fer el fanfarró, i és que només així em puc explicar aquesta falta de visió d'estat. Ara comencen a descobrir que Catalunya ja no és la que era i que vol decidir el seu futur; un futur que només els catalans, en llibertat, decidiran democràticament.

Passada l'etapa de la sorpresa, ells comencen a moure els seus actius, que també són molts i poderosos, no ens enganyem. I la primera estratègia és posar-nos la barrera de la Constitució espanyola, la crisi econòmica, i moure els fils de la por, especialment a través d'algun polítics i empresari mediàtics. Aquests estirabots que hem pogut llegir aquesta setmana demostren que intueixen que això va de debò, amb els més eixelebrats, com si fossin preconstitucionals, reclamant que hi intervingui la Guàrdia Civil.

Potser alguns no ho recorden, però el 20 de novembre del 1975 va morir Francisco Franco al llit de l'hospital de La Paz de Madrid, i és veritat que una gran filera de milers de persones li van anar a donar l'últim adéu fins que va ser enterrat amb tots els honors al Valle de los Caídos. Ell va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. Tots els procuradors (diputats) i el mateix rei havien jurat pel seu honor defensar els principis fonamentals del franquisme i, malgrat això, els franquistes varen ser capaços de trobar la clau per obrir-se a la democràcia. En aquell moment, també el món i Espanya vivia una greu crisi econòmica i l'embargaments del petroli dels països de l'OPEP. S'imaginen que aleshores algun polític o empresari hagués dit que no es podia canviar res perquè havien jurat els principis del Movimiento o perquè estàvem en una greu crisi? Les dues coses eren certes, però ningú no s'ho imagina. La història demostra que el més assenyat és que, quan hi ha una onada fortíssima, el més prudent és canalitzar la força i l'error més greu és intentar-la aturar.

En aquells moments hi va haver gent que potser no era pas gaire amant de la democràcia, però potser com a mal menor, van entendre que o bé facilitaven el procés que reclamava el poble o l'onada s'ho emportaria tot; i van estar a l'altura de les circumstàncies. Avui aquesta visió d'estadista no hi és, i l'enrocament del govern de l'Estat i de les forces polítiques espanyoles o espanyolistes és d'una miopia impròpia d'estadista. L'excusa de la Constitució o de la crisi no és res mes que una excusa. Aznar, per poder governar el primer mandat, va haver d'accedir a abolir el servei militar, que la Constitució diu que és obligatori i cedir com a policia de trànsit els Mossos d'Esquadra, que també la gran llei es reserva.

És cert que tenim la crisi econòmica més greu de molts anys, però excusar-s'hi per aturar el què és una gran demanda popular provocarà molta més inestabilitat de la que es vol evitar. Que ningú es pensi que amb la Constitució ho tenen tot lligat i ben lligat, la història demostra que els valors de la democràcia sempre s'acaben imposant. Clar que el profeta Jeremies advertia que hi ha pobles que tenen ulls i no hi veuen i orelles i no hi senten.

El Punt Avui. Edició Nacional 30-09-2012 Pàgina 20

He triat aquest article perquè encara que sigui de fa uns mesos diu molt sobre la situació del nostre país i sobre els valors que desgraciadament no tenen molts polítics. Tracta de l'ètica i política. Temes que hem tractat i estem tractant a classe i a més a més de la actualitat que vivim cada día al nostre país. Ens servirà per reflexionar sobre moltes coses i espero que també per aprendre alguna cosa. 

Superheroïnes.

En veure aquesta imatge la majoría de gent deu haver pensat: "Mira, unes noies vestides de superman per carnestoltes, que originals". Però quan jo miro aquesta imatge m'adono que hi ha molt més darrere les noies vestides de superheroïnes. S'amaguen set persones diferents, úniques, molt valuoses. Cadascuna individualment pot ser d'una manera o altre, més guapa, més alta, més simpàtica, més extrovertida, més riallera... I així podría continuar dies sencers, però el que realment veiem nosaltres quan estem juntes és una altre cosa. Juntes som imparables, ningú ens atura, hi ha un vincle entre nosaltres que per molt que estem enfadades no és pot trencar. Aquesta imatge per mi, representa una unió importantíssima. Una unió que fa que se t'oblidin els problemes quan estem juntes, que ens surti el instint assessí quan algú intenta ofendre a una de les nostres, que sempre tinguis la certesa que quan tinguis un problema t'ajudaran passi el que passi. No importa si està plovent o nevant, saps que si ho necessites allà estaran. En definitiva, no cambiaria per res del món aquestes noies. Com bé he dit abans, cadascuna és diferent i per això es especial. Quan estem juntes ens es igual qui miri, farem les tonteries que calgui fer per passar-s'ho bé. Això està clarament reflexat a aquesta fotografía. A la majoría de gent li faria moltíssima vergonya disfrassar-se de superman per carnestoltes però a nosaltres ens era igual si ho feiem juntes. Juntes tot és diferent i tot és més divertit a la vegada! Diuen que els amics de veritat es conten amb els dits de les mans i jo n'estic segura. Qui té un amic té un tresor, i em sento molt afortunada de tenir-ne sis.

BELLESA O SOL·LITUD?

En veure aquesta imatge, podem pensar en lo maca que és, els seus colors intensos i per tant el fet de destecar per sobre d'altres no tan vistoses o maques. Mentre que per l'altre banda, en veure la fotografia podem pensar en lo sola que es troba aquesta flor. Allunyada de les altres i per tant el seu aspecte no queda realçat per falta de "companyia".

Realment qualsevol de les dues ideas podria ser totalment acceptada i vàlida només pel fet de ser argumentada i per la percepció que té cada persona del que els seus sentits l'informen. Cada una d'aquestes idees que es podrien manifestar per part de qualsevol individu, tenen molt a veure amb la situació d'aquest i el seu estat d'ànim. Ja que per exemple algú que es troba sol o està passant per un moment difícil segurament li seria més difícil interpretar la imatge com una exemplificació de bellesa i es decantaria per pensar en lo sola que es pot trobar aquesta flor.

Mentre que per algú altre el que cridaria més l'atenció seria el seu aspecta i per tant ho podria relacionar amb experiències positives o estats d'ànim. Mentre que per algú amb gustos diferents podria valorar la flor com una entre moltes i per tant la seva classificació no seria tant positiva com l'anterior. Per tant podem dir que no només la realitat depen de la percepció de cadascú segons els sentits, sinó pels gustos, experiències viscudes, l'educació rebuda, el lloc de naixement, situació social, etc..

Finalment, expressar que no es poden realitzar judicis per les conductews de les persones sense saber abans la situació que ha provocat aquella acció o conducta. Encara que això no vol dir que hem d'assegurar la noster convivència i per tant es necessita un organisme encarregat de dictar les pautes necessàries i aplicar les conseqüències necessàries perquè realment existeixi aqusta convivència de respecte.

Realment és real?

Com ja sabem la realitat exterior a la nostre ment, és a dir el mon tal i com el coneixem, per a cada persona és diferent, cadascú veu un objecte d’una manera diferent per la qual cosa la realitat objectiva, la realitat pura, és a dir tal i com es l’objecta no ho podrem percebre mai.

Mai? Es cert que no sabem com l’altre veu aquell objecte ni com el percep ni quina interpretació en fa la seva ment, perquè es impossible de descriure. Però per aquest simple fet, pel fet de que no podem saber el que l’altre veu tampoc podem afirmar que ho veu diferent a la resta, pot donar-se el cas que dos individus vegin un objecte absolutament igual o fins i tot que tothom veiem les coses igual, ja que les nostres reaccions a determinats estímuls sensorials són bastant similars.

Des d’un punt de vista materialista la imatge que jo us he presentat la considerem real ja que és matèria i considerem que tot allò material del món exterior es allò que nosaltres anomenem “realitat”.

I perquè no pensar, com afirma solipsisme que aquest món exterior l’hem creat nosaltres? Que tot és una imaginació de la nostre ment i que la realitat pura està a la ment i no a l’exterior?

D’altre banda tenien en compte d’idealisme considerem que la realitat existeix a la nostre ment i es el subjecte aquell que coneix l’objecte, és ha dir que aquest paisatge existeix perquè hi ha un subjecte que el veu.

Per acabar vui parlar sobre allò que Kant anomenava les”condicions a priori”

Conèixer transforma l’objecta conegut. Tenint en compte aquesta afirmació és impossible conèixer la realitat pura tal i com és independentment de com nosaltres percebem les coses ja que pel fet de conèixer-la la nostre ment els hi aplica uns esquemes innats per tal de poder-la conèixer i entendre-la.