El fenomen italià de Beppe Grillo

Beppe Grillo és un  còmic històric italià imatge del moviment 5 Estrelles que ha aconseguit un  històric 25,5% dels vots en les últimes eleccions italianes.

El moviment 5 estrelles ha aconseguit aglotinar el cansament de la gent i els seus sorprenents resultats demostren el divorci entre la societat civil i les èlits que ens governen.

Beppe Grillo ha estat definit com un líder populista. La definició de populisme ens diu: “ve del concepte llatí de Populus que significa poble i que en la actualitat és un terme polític utilitzat per designar diferents corrents heterogènies però que es destaquen per la seva aversió discursiva o real a les elits econòmiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals (institucionals i ideològics), la seva denúncia de la corrupció política per part de les classes privilegiades i la seva constant apel·lació al "poble" com a font del poder.”*(Viquipèdia).

Vista la definició, em sembla un corrent bastant coherent i apropiat per la situació actual que estem vivint. No obstant, em xoca la posició que expressa el filòsof Fernando Savater en un article del País publicat avui, on diu “No se si aquí habra algún Grillo que me parece un tipo peligroso que dice barbaridades y nadie se lo hace pagar, pero lo que si que hay es algún grillado y ese es el riesgo.” I afegeix “... Como los políticos no ofrecen soluciones, está la tentación de pedir que se vayan todos y que vengan los antipolíticos, pero esto no es política.”.

Clarament Savater es posiciona en contra. Intento buscar alguna explicació, l’única cosa que em ve al cap és que aquests corrents poden deixar un clima d’ingovernabilitat com el que està patint ara a Itàlia, però em pregunto: realment no podríem buscar un model proper a la definició de “populisme” per tirar endavant un poble i un país?

Com podem conèixer la realitat

La realitat.

Podem analitzar la realitat des de molts punts de vista, cadascú veurà una realitat subjectiva i pròpia que serà diferent a la realitat d’algú altre.

Podem dir que la realitat és allò real, però realment que és real, el món exterior és real i els nostres pensaments també ho són, i els nostres somnis són reals? Perquè no ho podem considerar realitat els somnis si al cap i a la fi són els nostres pensaments sense control.

La realitat exterior, afirmem que és real perquè els nostres cinc sentits ens permeten identificar-la, veure-la apreciar-la, ens permet idealitzar-la, imaginar-la i comprendre-la.

Però quan els nostres sentits fallen, ja sigui perquè estem malalts o qualsevol altre cosa, podem arribar a distorsionar la realitat, podem apreciar-la d’una forma diferent, llavors allò que els  nostres sentits ens permetent captar es irreal? Aleshores considerem que la realitat exterior es allò que els nostres sentits perceben quan nosaltres estem en un bon estat de salut, ho podríem dir així.

I si sempre els nostres sentits ens estiguessin proporcionant una distorsió de la realitat i la realitat en si no és realment com els nostres sentits ens fan creure com és?

Un altre aspecte que m’agradaria comentar és el següent:

Nosaltres coneixem la realitat exterior mitjançant 5 sentits i la determinem a partir d’aquests cinc, i que és el que ens fa pensar que a la realitat exterior pura no hi ha elements que els nostres sentits puguin captar?, és a dir, que podria ser, que a nosaltres ens faltessin sentits per poder apreciar  la realitat com és d’una forma total, potser i han magnituds o sensacions a la realitat pura que nosaltres no podem apreciar o captar perquè no disposem de cap sentit que pugui rebre aquesta informació i fer-nos-la percebre.