(Article del diari: El Punt Avui)

El ciutadà fa un pas endavant

El retrocés de l'administració ha deixat un buit que al territori estan omplint moltes iniciatives ciutadanes al rescat de localitats i comarques castigades per la crisi i la desindustrialització

Els esforços perquè la generació de riquesa estigui repartida per tot el país i que la gent no hagi d'abandonar determinades comarques per guanyar-se la vida -allò que es va anomenar “reequilibri territorial”- s'han saldat amb èxits brillants però també amb fracassos estrepitosos. La desindustrialització i la crisi han evidenciat la fragilitat de les estructures econòmiques d'alguns territoris massa dependents de determinats sectors d'activitat o de certs motors de creixement, que, en perdre pistonada, han acabat per ensorrar-ho tot. “Les iniciatives per consolidar les economies d'aquestes zones anaven en la bona direcció, però no han tingut la fortalesa necessària per aguantar la caiguda de la demanda”, explica Pere Segarra, director de la Càtedra d'Emprenedoria i Creació d'Empreses de la Universitat Rovira Virgili (URV).

En aquests moments, la falta d'alternatives laborals i de perspectives per a les noves generacions amenacen amb aguditzar el problema de despoblament en algunes zones i la novetat és que l'administració es troba sense recursos per contrarestar-la.

En aquest context molts ciutadans han començar a mobilitzar i a ocupar l'espai que està deixant el sector públic i, des del compromís i la dedicació desinteressada, han començat a organitzar-se al voltant d'un bon grapat d'iniciatives que estan sorgint com bolets per tot el territori. “Els catalans veuen que ja n'hi ha prou de queixar-se i de buscar culpables i s'han començat a arromangar”, assegura Salvador Garcia Ruiz, coautor del llibreCatalunya last call (Viena Edicions). Garcia Ruiz explica que durant la confecció d'aquest full de ruta “per fer enlairar el país” han detectat una gran quantitat d'iniciatives sorgides de la ciutadania i amb un esperit constructiu. Per això s'han animat a obrir un web (propostesdepais.cat) en el qual insten els catalans a aportar la seva solució per sortir de la situació actual.

Vull relacionar aquest article amb la definició de ciutadà que em treballat a classe i fer-hi un comentari tot expressant la meva opinió.

El ciutadà, des del meu punt de vista ha de ser una persona activa, dinàmica i participativa en tots aquells afers que repercuteixen directament sobre ell o ella. És per això que vull destacar aquest escrit, ja que en vistes de com està la situació actual, els ciutadans han deixat de lamentar-se i han començat a actuar, a posar fil a l’agulla per resoldre els problemes econòmics o socials amb la finalitat de sortir de la situació actual.

Hi ha agut propostes i iniciatives, bàsicament s’han manifestat i han estat participatius.

El ciutadà (utòpicament parlant) és un home honrat, treballador, una persona que vol millorar tot allò que estigui al seu abast i que vol tant el seu bé individual com el col·lectiu.

I crec que precisament lo que aquestes persones estan fen és això, a banda de millorar el seu estat actual, també tenen d’intenció i l’iterés de millorar la societat d’una manera global.

LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és  el sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat o societat, en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Entre aquestes decisions estan: Els partits polítics, lleis, etc.

La democràcia apareix per primera vegada en moltes de les antigues civilitzacions que van organitzar les seves institucions sobre la base dels sistemes comunitaris i igualitaris tribals.

Un dels inicis de la democràcia es va desenvolupar en petites polis i Atenes

l’any 500 aC es va formar l’assamblea del poble  en la qual només podien participar homes lliures, excloent dones i esclaus.

No va ser fins el segle XII que va sorgir a Amèrica la Lliga Democràtica i Constitucional d’Haudenosaunee, aquesta ja incloïa la limitació de poder i la igualtat democràtica entre homes i dones; era molt semblant a la democràcia moderna.

A l’edat mitjana per culpa de les monarquies absolutes, es va fer un retrocés sobretot a Europa del que s’havia aconseguit tant politicament com socialment. Així doncs en aquesta època hi havia les anomenades Democràcies urbanes formades en petits pobles. A finals d’aquesta etapa van aparèixer les idees de Hobbes, Locke i Rosseau.

El 1688 Anglaterra va establir la democràcia basada en el principi de la llibertat de discussió que estava al Parlament.

Anys més tard al 1735 a Paraguai, es va implantar un principi democràtic format per Jose d’Antequera.

Els Estats Units d’Amèrica el 1776 es van declarar independents dels països Hispanoamericans i ja van començar a haver-hi bases democràtiques.

En l’últim segle la democràcia ha augmentat en un gran nombre de països, en els quals hi ha: Abolició de l’esclavitud, sufragi Universal, igualtat jurídica i democràtica entre homes i dones, els drets dels treballadors i les garanties de la no discriminació de minories ètniques i religioses.

Alguns models de democràcia són:

-Democràcia directa: Es tracta de la democràcia en estat pur, tal com la van viure els seus fundador atenencs. Les decisions les prenen els membres del poble sobirà reunits en assemblea. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents fiduciaris del mateix, sotmesos als dictats de l'assemblea i revocables en qualsevol moment. Es tracta del tipus de democràcia preferit no només pels demòcrates de l'antiga Grècia, sino també per a molts pensadors moderns (Rousseau) i per a una bona part del socialisme i l'anarquisme.

-Democràcia representativa: Es tracta del model comú de democràcia moderna. A la democràcia representativa la sobirania continua en mans del poble, però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament, els quals no solen ser revocables per part del poble mentre dura el seu mandat. Això fa que les democràcies representatives tendeixin sovint a ser règims on la sobirania del poble es fa visible únicament durant els comicis, que solen esdevenir-se entre períodes relativament llargs de temps (ex:4 o 5 anys).

-Democràcia deliberativa: La democràcia deliberativa exigeix que aquells qui fan les lleis i prenen les decisions de govern defensin les seves opcions amb raons públiques. Les preferències dels ciutadans, es formin o no a l'àmbit de la vida privada de cadascú, han de passar l'examen del debat públic si volen veure's elevades a la categoria de lleis o de decisions executives i, per tant, son susceptibles de ser modificades atenent a bones raons.

-Democràcia participativa: Aquesta, que no exclou els mecanismes de representació tradicionals de la democràcia moderna, exigeix també la presència de mecanismes de participació popular en les decisions democràtiques.

Avantages de la democràcia:

La democràcia permet una reforma social sostenible constant gràcies a l'atenció de les necessitats que mostren les majories, en teoria, això és com funciona, encara que en la pràctica la democràcia requereix una disciplina bastant rígida i sòlida, com el liberalisme, que reclama perquè per fer-nos responsables de com portem a terme la nostra societat el simple seria caure en el abús i la arbitralitat que comunament s'exerceix contra els ciutadans d'una nació sense institucions polítiques democràtiques.

La llibertat d'escollir els nostres governants, l'oportunitat de revisar les versions de com fer les coses, el dret d'acceptar, pluralitat i diversitat cultural, permeten un entorn propici per al creixement i desenvolupament d'un país.

L'autoritarisme, el favoritisme, discriminació i violència contra l'estat de les minories ètniques, culturals, socials i polítics o gènere, recauen com a resultat de la política dissolució i la ruptura de l'estat de dret, generant conflictes greus en el cor d'una nació. I la democràcia prevenir aquest tipus de crisi, permetent la Fira i va assegurar l'accés a aquells que no són la majoria, basat en el respecte i la tolerància.

La corrupció és el enorme càncer que devora el sistema democràtic actual

"La corrupción es el enorme cáncer que está devorando el sistema democrático de la sociedad”, ha asegurado hoy en San Sebastián el fiscal general del Estado, Eduardo Torres-Dulce, que a la vez ha refrendado la necesidad de que los fiscales puedan actuar de forma “autónoma del poder político”, con imparcialidad, sensibilidad en un periodo de crisis económica y “comprometido en la defensa de los derechos humanos”. Ha anunciado que la próxima memoria de la Fiscalía General analizará el problema de la corrupción y las necesidades para luchar contra ella.

El máximo responsable de la fiscalía española ha marcado también distancias con las reformas legislativas en materia de justicia que está impulsado en ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón. “Soy consciente de las criticas que están recibiendo las reformas”, ha detallado, defendiendo la figura de un fiscal que se encargue de las investigaciones, aunque dotándole de los medios necesarios, en especial a nivel policial y con unidades de apoyo de Hacienda. También ha abogado por la despenalización de determinadas faltas con poca entidad jurídica, que podrían pasar a ser sanciones de otro orden y más eficaces, y que, en actualidad, supone una carga de trabajo innecesarias para los fiscales, que asisten a 300.000 juicios de estas características al año.

Torres-Dulce ha participado hoy en el congreso anual de la Unión Progresista de Fiscales (UPF), que esta vez se celebra en San Sebastián. Esta asociación profesional debatirá durante dos días temas de máxima actualidad, como la actuación ante la corrupción y la posible utilización arbitraria por parte del Gobierno de los indultos, entre otros asuntos de índole interno.

Viernes, 24 de mayo del 2013

J. G. ALBALAT / San Sebastian. El periódico.

Aquest article del passat divendres diu molt sobre la situació que vivim. La corrupció és una acció que per desgracia conviu amb nosaltres i ens afecta molt negativament (excepte als que la practiquen és clar). Últimament a les classes hem estat fent i exposant uns treballs sobre crear un país. En la gran majoria quedava reflexat que la corrupció seria durament castigada i es faria tot el possible per evitar-la. Això deixa molt clar que n'estem farts i hem de fer alguna cosa per canviar la situació actual. El problema és que ni tothom ho veu ni tothom farà res per canviar-ho. Aquest "càncer" ha d'acabar-se.

ARISTÒTIL
( Estagira, Grècia, 384 a.C- Eubea, Grècia, 322 a.C) va ser un filosòfic grec. Se'l considera un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament el lògica, naturalisme i ètica van dominar el pensament Europeu fins el segle XVI.
Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època;
· Des de la filosofia--> va escriure sobre estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia.
· Des de l'àmbit de la ciència--> anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i zoologia.
·També va estudiar l'educació de les eprsonaes, els costums estrangers, la literatura i poesia.

Aristòtil afirmava que l'única realitat és el que tenim davant, no hi ha dos mons com pensava Plató( el món de les idees i el món de les coses).

THOMAS HOBBES
(Malmesbury, Wiltshire, 1588- Derbyshire, 1679) va ser un filòsof anglès. Va popularitzar la frase "Homo homini lupus est--> l'home és un llop per a l'home), influït per la Guerra Civil Anglesa que augmenta la seva visió negativa de les intereccions socials( l'home en estat natural es decanta per la guerra de tothom contra tothom).
Hobbes reflexiona sobre l'origen de la societat. Afirma que l'home és dolent per natura( entén per "estat natural" aquella situació hipotètica en la qual l'home vivia segons la seva natura sense cap mena de limitació de l'Estat) i per això viu constantment entre guerres.

JOHN LOCKE
(Wrington, 1632- Essex, 1704) va ser un filòsof anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern.
Va estudiar medicina a la Universitat d'Oxford. El 1683 es va refugiar a Holanda per evitar represàlies polítiques, després de la revolució Gloriosa(1688) va tornar al seu país i va publicar les seves obres més importants:
-Assaig sobre l'enteniment humà: comença amb una crítica a l'afirmació de l'existència de idees innates en l'enteniment( quan es neix l'enteniment és com una pàgina en blanc. Locke considera que el coneixement s'extreu de l'experiència a través dels sentits).
-Assaig sobre el govern civil

JEAN-JACQUES ROUSSEAU
(Ginebra, Suïssa, 1712- Ermenoville, França, 1778) va ser un dels principals filòsofs del segle de les llums en la llengua Francesa.
És el precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una crítica contra la ingenuïtat del pensament il·lustrat. Defensa que la cultura és una convenció que se superposa a l'home originari i per tant perverteix/falseja les condicions que l'ésser humà posseeix.
La seva frase més cèlebre--> L'home neix lliure, però en tots costat està encadenat.

JOHN RAWLS
(Baltimore, 1921- Lexington 2002) va ser un filòsof polític i moral. La majoria d'obres de filosofia política que es produeixen actualment encara giren al voltant dels problemes normatius, dels enfocament ideològics que ell va identificar i abordar. És un dels filòsofs més influents en política, economia i pensament sobre el dret.


Helena Martí

El fenomen italià de Beppe Grillo

Beppe Grillo és un  còmic històric italià imatge del moviment 5 Estrelles que ha aconseguit un  històric 25,5% dels vots en les últimes eleccions italianes.

El moviment 5 estrelles ha aconseguit aglotinar el cansament de la gent i els seus sorprenents resultats demostren el divorci entre la societat civil i les èlits que ens governen.

Beppe Grillo ha estat definit com un líder populista. La definició de populisme ens diu: “ve del concepte llatí de Populus que significa poble i que en la actualitat és un terme polític utilitzat per designar diferents corrents heterogènies però que es destaquen per la seva aversió discursiva o real a les elits econòmiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals (institucionals i ideològics), la seva denúncia de la corrupció política per part de les classes privilegiades i la seva constant apel·lació al "poble" com a font del poder.”*(Viquipèdia).

Vista la definició, em sembla un corrent bastant coherent i apropiat per la situació actual que estem vivint. No obstant, em xoca la posició que expressa el filòsof Fernando Savater en un article del País publicat avui, on diu “No se si aquí habra algún Grillo que me parece un tipo peligroso que dice barbaridades y nadie se lo hace pagar, pero lo que si que hay es algún grillado y ese es el riesgo.” I afegeix “... Como los políticos no ofrecen soluciones, está la tentación de pedir que se vayan todos y que vengan los antipolíticos, pero esto no es política.”.

Clarament Savater es posiciona en contra. Intento buscar alguna explicació, l’única cosa que em ve al cap és que aquests corrents poden deixar un clima d’ingovernabilitat com el que està patint ara a Itàlia, però em pregunto: realment no podríem buscar un model proper a la definició de “populisme” per tirar endavant un poble i un país?

Com podem conèixer la realitat

La realitat.

Podem analitzar la realitat des de molts punts de vista, cadascú veurà una realitat subjectiva i pròpia que serà diferent a la realitat d’algú altre.

Podem dir que la realitat és allò real, però realment que és real, el món exterior és real i els nostres pensaments també ho són, i els nostres somnis són reals? Perquè no ho podem considerar realitat els somnis si al cap i a la fi són els nostres pensaments sense control.

La realitat exterior, afirmem que és real perquè els nostres cinc sentits ens permeten identificar-la, veure-la apreciar-la, ens permet idealitzar-la, imaginar-la i comprendre-la.

Però quan els nostres sentits fallen, ja sigui perquè estem malalts o qualsevol altre cosa, podem arribar a distorsionar la realitat, podem apreciar-la d’una forma diferent, llavors allò que els  nostres sentits ens permetent captar es irreal? Aleshores considerem que la realitat exterior es allò que els nostres sentits perceben quan nosaltres estem en un bon estat de salut, ho podríem dir així.

I si sempre els nostres sentits ens estiguessin proporcionant una distorsió de la realitat i la realitat en si no és realment com els nostres sentits ens fan creure com és?

Un altre aspecte que m’agradaria comentar és el següent:

Nosaltres coneixem la realitat exterior mitjançant 5 sentits i la determinem a partir d’aquests cinc, i que és el que ens fa pensar que a la realitat exterior pura no hi ha elements que els nostres sentits puguin captar?, és a dir, que podria ser, que a nosaltres ens faltessin sentits per poder apreciar  la realitat com és d’una forma total, potser i han magnituds o sensacions a la realitat pura que nosaltres no podem apreciar o captar perquè no disposem de cap sentit que pugui rebre aquesta informació i fer-nos-la percebre.

Autor: Max Silva Abbott | Fuente: Arbil.org El valor de la Verdad

Reflexión de Max Silva Abbott sobre el valor de la verdad y su relevancia en el mundo de la información.

El valor de la Verdad Desde el chisme ridículo hasta la noticia sensacionalista, desde el discurso político hasta prestigiosas informaciones científicas, la mentira pareciera campear hoy a sus anchas, al punto que tal vez actualmente se mienta como nunca antes en la historia humana. Y frente este panorama, varios consideran que seguir defendiendo el valor de la verdad parece ridículo, idealista o casi antediluviano. Sin embargo, el valor de la verdad es fundamental para cualquier sociedad y época, en atención a nuestra propia limitación como seres humanos. Esto se manifiesta, entre otras cosas, porque cada uno de nosotros es incapaz de saberlo o investigarlo todo; por eso se requiere la complementación mutua no sólo para satisfacer las necesidades más variadas, sino también para alcanzar (no inventar) el conocimiento entre todos. Dicho de otro modo, el creciente grado de especialización hace que unos y otros profundicen en las más diversas materias, en un proceso exponencial. Y a tanto ha llegado esto, que incluso cualquier área, por muy particular que sea, hoy resulta inabarcable para cualquiera. La consecuencia evidente es que cada uno sólo puede comprobar por sí mismo unos pocos conocimientos, los de su especialidad y otros de la vida cotidiana. Mas en el resto de los saberes (que constituyen la gran, pero gran mayoría), al ser imposible ratificarlos por nuestra cuenta (sea por no tener el tiempo, los conocimientos necesarios o sencillamente, ser materialmente inviable), nos vemos obligados a confiar en lo que otros nos dicen, de manera oral o escrita. En realidad, lo que estamos haciendo son actos de fe, esto es, dar por cierto algo que no podemos comprobar, en atención a la calidad o prestigio de la fuente de la cual emana. Esto resulta inevitable, porque en el fondo, cualquier conocimiento ha debido ‘pasar por alguien’, alguna o algunas personas han procesado esa información y la han transmitido, a veces hace mucho tiempo, como ocurre con los libros, al punto que en la mayoría de los casos ya no es posible dirigirse a ellos nuevamente. Esto significa que por fuerza tenemos que apoyarnos en lo que otros nos dicen. De lo contrario (esto es, si sólo confiáramos en lo que pudiéramos comprobar directamente), nuestros conocimientos serían ínfimos y la vida misma, un imposible. ¿Se imagina alguien qué pasaría si todo lo pusiéramos en duda permanentemente? Hasta los detalles más triviales se convertirían en un problema insoluble. Por eso es necesario confiar, se insiste, sobre todo en atención al prestigio de la fuente: porque lo dice tal o cual persona, especialista en el tema, o con ciertos estudios que lo hacen competente; aunque a decir verdad, también hay que creer en esa información que señala que se trata de un especialista o que posee esos estudios que nos dan confianza, porque como se ha dicho, es imposible comprobarlo todo. Pues bien, lo anterior demuestra que es imprescindible que se diga la verdad: literalmente es un asunto de vida o muerte, porque lo queramos o no, todos nos apoyamos en información ajena y actuamos de acuerdo a ella. Por tanto, como todo pasa por alguien, el valor de la verdad es esencial para que tomemos contacto con lo existente, para que no actuemos en el aire y en el fondo, para que no nos estrellemos contra la realidad. La idea principal senyalitzada en el text és la necessitat comuna de dir la veritat per tal de poder mantenir una convivència i assolir uns coneixements que no només seran de benefici propi sinó que permetrana tota la societat abançar i prosperar. El fet d'assolir la "veritat" més factible i aprovada per la majoria o per algú amb una certa repercusió social pels seus coneixements en la matèria, crea una veritat que  ens permet arribar a certes conclusions relacionant el que som capaços de percebre amb les idees que en tenim. Tot i que podríem pensar que per tant es crearien tantes veritats com persones hi ha, el fet de ser una veritt social fa que aquesta s'adapti a la visió global per talq ue la cooperació sigui més fàcil per poder aconseguir vens comuns. Ja que si tothom estigués constantment qüestionant cada afirmació que realitzés algú altre seriem incapaços de tenir una convivència tranquila encara que intervinguessin òrgans de govern o altres institucions.

L'ètica de la veritat

Dir la veritat hauria de ser una virtut política tan natural que no fos ni notícia quan un polític no ens enganya i, en vista de la sorpresa que ha provocat aquí i allà trobar-se amb un polític que practica l'ètica de la veritat, demostra l'excepcionalitat del discurs polític del president Artur Mas. He trobat molta gent d'aquí que em diuen que s'han quedat sorpresos en descobrir un president que no té doble llenguatge. Els prejudicis els havien ocultat la realitat d'aquest president, i cada dia veiem més com també els polítics espanyols i la premsa en general d'allà van acceptant que aquesta vegada “això va de veritat”.

Sospito que el greu error de Mariano Rajoy de no voler ni parlar del pacte fiscal s'explica per la convicció que el president Artur Mas anava a la Moncloa a fer el fanfarró, i és que només així em puc explicar aquesta falta de visió d'estat. Ara comencen a descobrir que Catalunya ja no és la que era i que vol decidir el seu futur; un futur que només els catalans, en llibertat, decidiran democràticament.

Passada l'etapa de la sorpresa, ells comencen a moure els seus actius, que també són molts i poderosos, no ens enganyem. I la primera estratègia és posar-nos la barrera de la Constitució espanyola, la crisi econòmica, i moure els fils de la por, especialment a través d'algun polítics i empresari mediàtics. Aquests estirabots que hem pogut llegir aquesta setmana demostren que intueixen que això va de debò, amb els més eixelebrats, com si fossin preconstitucionals, reclamant que hi intervingui la Guàrdia Civil.

Potser alguns no ho recorden, però el 20 de novembre del 1975 va morir Francisco Franco al llit de l'hospital de La Paz de Madrid, i és veritat que una gran filera de milers de persones li van anar a donar l'últim adéu fins que va ser enterrat amb tots els honors al Valle de los Caídos. Ell va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. Tots els procuradors (diputats) i el mateix rei havien jurat pel seu honor defensar els principis fonamentals del franquisme i, malgrat això, els franquistes varen ser capaços de trobar la clau per obrir-se a la democràcia. En aquell moment, també el món i Espanya vivia una greu crisi econòmica i l'embargaments del petroli dels països de l'OPEP. S'imaginen que aleshores algun polític o empresari hagués dit que no es podia canviar res perquè havien jurat els principis del Movimiento o perquè estàvem en una greu crisi? Les dues coses eren certes, però ningú no s'ho imagina. La història demostra que el més assenyat és que, quan hi ha una onada fortíssima, el més prudent és canalitzar la força i l'error més greu és intentar-la aturar.

En aquells moments hi va haver gent que potser no era pas gaire amant de la democràcia, però potser com a mal menor, van entendre que o bé facilitaven el procés que reclamava el poble o l'onada s'ho emportaria tot; i van estar a l'altura de les circumstàncies. Avui aquesta visió d'estadista no hi és, i l'enrocament del govern de l'Estat i de les forces polítiques espanyoles o espanyolistes és d'una miopia impròpia d'estadista. L'excusa de la Constitució o de la crisi no és res mes que una excusa. Aznar, per poder governar el primer mandat, va haver d'accedir a abolir el servei militar, que la Constitució diu que és obligatori i cedir com a policia de trànsit els Mossos d'Esquadra, que també la gran llei es reserva.

És cert que tenim la crisi econòmica més greu de molts anys, però excusar-s'hi per aturar el què és una gran demanda popular provocarà molta més inestabilitat de la que es vol evitar. Que ningú es pensi que amb la Constitució ho tenen tot lligat i ben lligat, la història demostra que els valors de la democràcia sempre s'acaben imposant. Clar que el profeta Jeremies advertia que hi ha pobles que tenen ulls i no hi veuen i orelles i no hi senten.

El Punt Avui. Edició Nacional 30-09-2012 Pàgina 20

He triat aquest article perquè encara que sigui de fa uns mesos diu molt sobre la situació del nostre país i sobre els valors que desgraciadament no tenen molts polítics. Tracta de l'ètica i política. Temes que hem tractat i estem tractant a classe i a més a més de la actualitat que vivim cada día al nostre país. Ens servirà per reflexionar sobre moltes coses i espero que també per aprendre alguna cosa. 

Superheroïnes.

En veure aquesta imatge la majoría de gent deu haver pensat: "Mira, unes noies vestides de superman per carnestoltes, que originals". Però quan jo miro aquesta imatge m'adono que hi ha molt més darrere les noies vestides de superheroïnes. S'amaguen set persones diferents, úniques, molt valuoses. Cadascuna individualment pot ser d'una manera o altre, més guapa, més alta, més simpàtica, més extrovertida, més riallera... I així podría continuar dies sencers, però el que realment veiem nosaltres quan estem juntes és una altre cosa. Juntes som imparables, ningú ens atura, hi ha un vincle entre nosaltres que per molt que estem enfadades no és pot trencar. Aquesta imatge per mi, representa una unió importantíssima. Una unió que fa que se t'oblidin els problemes quan estem juntes, que ens surti el instint assessí quan algú intenta ofendre a una de les nostres, que sempre tinguis la certesa que quan tinguis un problema t'ajudaran passi el que passi. No importa si està plovent o nevant, saps que si ho necessites allà estaran. En definitiva, no cambiaria per res del món aquestes noies. Com bé he dit abans, cadascuna és diferent i per això es especial. Quan estem juntes ens es igual qui miri, farem les tonteries que calgui fer per passar-s'ho bé. Això està clarament reflexat a aquesta fotografía. A la majoría de gent li faria moltíssima vergonya disfrassar-se de superman per carnestoltes però a nosaltres ens era igual si ho feiem juntes. Juntes tot és diferent i tot és més divertit a la vegada! Diuen que els amics de veritat es conten amb els dits de les mans i jo n'estic segura. Qui té un amic té un tresor, i em sento molt afortunada de tenir-ne sis.

BELLESA O SOL·LITUD?

En veure aquesta imatge, podem pensar en lo maca que és, els seus colors intensos i per tant el fet de destecar per sobre d'altres no tan vistoses o maques. Mentre que per l'altre banda, en veure la fotografia podem pensar en lo sola que es troba aquesta flor. Allunyada de les altres i per tant el seu aspecte no queda realçat per falta de "companyia".

Realment qualsevol de les dues ideas podria ser totalment acceptada i vàlida només pel fet de ser argumentada i per la percepció que té cada persona del que els seus sentits l'informen. Cada una d'aquestes idees que es podrien manifestar per part de qualsevol individu, tenen molt a veure amb la situació d'aquest i el seu estat d'ànim. Ja que per exemple algú que es troba sol o està passant per un moment difícil segurament li seria més difícil interpretar la imatge com una exemplificació de bellesa i es decantaria per pensar en lo sola que es pot trobar aquesta flor.

Mentre que per algú altre el que cridaria més l'atenció seria el seu aspecta i per tant ho podria relacionar amb experiències positives o estats d'ànim. Mentre que per algú amb gustos diferents podria valorar la flor com una entre moltes i per tant la seva classificació no seria tant positiva com l'anterior. Per tant podem dir que no només la realitat depen de la percepció de cadascú segons els sentits, sinó pels gustos, experiències viscudes, l'educació rebuda, el lloc de naixement, situació social, etc..

Finalment, expressar que no es poden realitzar judicis per les conductews de les persones sense saber abans la situació que ha provocat aquella acció o conducta. Encara que això no vol dir que hem d'assegurar la noster convivència i per tant es necessita un organisme encarregat de dictar les pautes necessàries i aplicar les conseqüències necessàries perquè realment existeixi aqusta convivència de respecte.

Realment és real?

Com ja sabem la realitat exterior a la nostre ment, és a dir el mon tal i com el coneixem, per a cada persona és diferent, cadascú veu un objecte d’una manera diferent per la qual cosa la realitat objectiva, la realitat pura, és a dir tal i com es l’objecta no ho podrem percebre mai.

Mai? Es cert que no sabem com l’altre veu aquell objecte ni com el percep ni quina interpretació en fa la seva ment, perquè es impossible de descriure. Però per aquest simple fet, pel fet de que no podem saber el que l’altre veu tampoc podem afirmar que ho veu diferent a la resta, pot donar-se el cas que dos individus vegin un objecte absolutament igual o fins i tot que tothom veiem les coses igual, ja que les nostres reaccions a determinats estímuls sensorials són bastant similars.

Des d’un punt de vista materialista la imatge que jo us he presentat la considerem real ja que és matèria i considerem que tot allò material del món exterior es allò que nosaltres anomenem “realitat”.

I perquè no pensar, com afirma solipsisme que aquest món exterior l’hem creat nosaltres? Que tot és una imaginació de la nostre ment i que la realitat pura està a la ment i no a l’exterior?

D’altre banda tenien en compte d’idealisme considerem que la realitat existeix a la nostre ment i es el subjecte aquell que coneix l’objecte, és ha dir que aquest paisatge existeix perquè hi ha un subjecte que el veu.

Per acabar vui parlar sobre allò que Kant anomenava les”condicions a priori”

Conèixer transforma l’objecta conegut. Tenint en compte aquesta afirmació és impossible conèixer la realitat pura tal i com és independentment de com nosaltres percebem les coses ja que pel fet de conèixer-la la nostre ment els hi aplica uns esquemes innats per tal de poder-la conèixer i entendre-la.

17,3 17,4 o 17,5?

Quan medeix exactament aquesta llibreta? Des d’un punt de vista físic cap de les respostes anterior és correcta, ja que, aquesta mesura depèn d’un aparell mètric el qual ja té un error en la mesura. Si ho mirem des d’un punt de vista atòmic, les particules que formen la llibreta estan amb continua vibració, per tan la mesura canvia.

Tot i així, si ho mirem amb un pensament idealista direm que la realitat és una idea que ens fem amb el coneixement, que ens fem a partir dels sentits, així doncs si amb la vista percebem la mesura, podem dir que és real. Però tothom percep les coses amb els seus propis sentits i es fan idees sobre aquella llibreta diferents, vull dir, d’una mateixa llibreta poden haver-hi diferents realitats (17,3-17,4-17,5...), una per cada persona i normalment aquesta situació porta al conflicte.